No hi ha manera

No hi ha manera d'oblidar, de sentir. Per mes ke korro, està clar ke no sóc tan bo com tu korrent, no hi ha manera de deixar-te enrere.

Cada dia prego, suplico tornar a sentir akella sensació. Però sembla k'estic vetat, ke no tinc dret. No dic ke no m'ho mereixi. Però no hi ha dia, segon, ke no em costi respirar.

Miro, reviso cada moment. Buscant el no sé ben bé el ke. Alguna cosa ke encara no sé.

És absurd, intentar corre, quant no dus el calçat apropiat, sols aconsegueixes anar per terra. El silenci és una turmenta ke et destrossa i et castiga, recordant-he cada dia on estàs. La fantasia es el record que tortura els pensaments. Els dies es fan llargs i les nits fredes. Intentes ocupar el temps vuit, amb qualsevols cosa, ke alliberi el pensament.

No tinc dret a reclamació, en sóc conscient i accepto el castic de tenir ke kuidar de les estrelles. Tan sols demano, un estel fugaç ke doni llum a la negra nit. No demano el sol, no sóc ki.

Rendit a l'evidència, sols em keda estimar-te en silenci, en secret. Com tramollista ke mira l'espectacle desde el lateral conscient de que la seva oportunitat ja ha passat. Diuen ke deixar anar no és dir adéu, és dir gràcies. I jo tinc moltes gràcies per dir. Gràcies per permetrem akest viatge, gràcies per permetrem el canvi, gràcies per haver-me estimat, però no puc dir-te adéu. Et tinc massa ficada dins com per dir-te adéu. I sé ke et tindre fins l'ultim alè de vida ke em kedi. Va ser, ets i seràs el meu més gran, sincer i pur sentiment.

Segurament el meu pensament condiciona tota la meva existència, cinegètica que em du per camins que no tindria. Entenc ke sóc l'únic responsable d'on sóc en akest moment. No em culpo, accepto. Però joder, fot un mal ke t'hi cagues. La decisió esta presa, el camí definit, i jo com la "penelope" sentada a l'estació "con mi chaketa de piel marron.

Un cop en van dir, ke no es podia dibuixar sobre un paper arrugat. No hi estic d'acord. SI dibuixes amb amor, respecta i tendresa, el resultat, por ser sorprenent.

Si tingues ke demanar alguna cosa, demanaria una abraçada, una carícia, un trukada. Un gest de complicitat. Sense intencionalitat,sense judici, sense ficció. Un gest en el seu estat més pur i plane. Un billet que em tregui d'akesta estacio, unes sabates noves, poder reparar els errors comesos, compensar lo incompensable, un estel fugaç.

Però malauradament, no hi ha manera.