800 segons

 800 segons, es el ke he aconseguir alliberar-me. 

Despres de tant de temps, eskara hi ets. Segueixes sen el meu moli de vent, el meu gegant.

800 segons, es tot el ke de moment he aconseguir treurat del meu pensament. No per voluntat, mes be, per supervivencia. Si es ke aixo se li pot dir vida. 

Si, refaig la meva vida, segueio el meu cami, acumulant experiencies, viskences, fins i tot emeocions (les kuals gestiono de forma mes o menys encertades). Pero ni soc ki vull ni em permeto. Tret d'akeat 800 segns.

Em veig recordant-he i enkar em sorprenc. ja no faig de llabre al canodrom, Pero enkara segueixo pregant per una llum , Sembla k'el teu tatuatje no l'esborri el temps. 

800 segons es el preu k'haig de pagar. Carretera d'un sol sentit on el ke mes anyoro es poder creuar-me al altre carretera. 

No hi ha manera

No hi ha manera d'oblidar, de sentir. Per mes ke korro, està clar ke no sóc tan bo com tu korrent, no hi ha manera de deixar-te enrere.

Cada dia prego, suplico tornar a sentir akella sensació. Però sembla k'estic vetat, ke no tinc dret. No dic ke no m'ho mereixi. Però no hi ha dia, segon, ke no em costi respirar.

Miro, reviso cada moment. Buscant el no sé ben bé el ke. Alguna cosa ke encara no sé.

És absurd, intentar corre, quant no dus el calçat apropiat, sols aconsegueixes anar per terra. El silenci és una turmenta ke et destrossa i et castiga, recordant-he cada dia on estàs. La fantasia es el record que tortura els pensaments. Els dies es fan llargs i les nits fredes. Intentes ocupar el temps vuit, amb qualsevols cosa, ke alliberi el pensament.

No tinc dret a reclamació, en sóc conscient i accepto el castic de tenir ke kuidar de les estrelles. Tan sols demano, un estel fugaç ke doni llum a la negra nit. No demano el sol, no sóc ki.

Rendit a l'evidència, sols em keda estimar-te en silenci, en secret. Com tramollista ke mira l'espectacle desde el lateral conscient de que la seva oportunitat ja ha passat. Diuen ke deixar anar no és dir adéu, és dir gràcies. I jo tinc moltes gràcies per dir. Gràcies per permetrem akest viatge, gràcies per permetrem el canvi, gràcies per haver-me estimat, però no puc dir-te adéu. Et tinc massa ficada dins com per dir-te adéu. I sé ke et tindre fins l'ultim alè de vida ke em kedi. Va ser, ets i seràs el meu més gran, sincer i pur sentiment.

Segurament el meu pensament condiciona tota la meva existència, cinegètica que em du per camins que no tindria. Entenc ke sóc l'únic responsable d'on sóc en akest moment. No em culpo, accepto. Però joder, fot un mal ke t'hi cagues. La decisió esta presa, el camí definit, i jo com la "penelope" sentada a l'estació "con mi chaketa de piel marron.

Un cop en van dir, ke no es podia dibuixar sobre un paper arrugat. No hi estic d'acord. SI dibuixes amb amor, respecta i tendresa, el resultat, por ser sorprenent.

Si tingues ke demanar alguna cosa, demanaria una abraçada, una carícia, un trukada. Un gest de complicitat. Sense intencionalitat,sense judici, sense ficció. Un gest en el seu estat més pur i plane. Un billet que em tregui d'akesta estacio, unes sabates noves, poder reparar els errors comesos, compensar lo incompensable, un estel fugaç.

Però malauradament, no hi ha manera.

Ja fa algun temps

Ja fa algun temps ke ho penso, millor dit ke ho sento. Però ara, amb això dels de la "manada" i el mal tractament, enkara ho tinc més a pell.

Vaig sortir d'una història prou moguda. Sempre vas dir el ke jo et feia. Però has tingut en consideracio el ke vas fer tu? l'abast dels teus actes. La gent sols es conscient del maltractament a les dones. I si, és cert, és mes perillós, per dir-ho d'alguna forma el maltractament masclista. Però algú sap el k'es estar mort en vida?.
Ja fa algun temps ke m'hi sento així.

Les paraules no són paraules, són vespes ke se't claven a l'ànima. Buskes un antídot, una sortida, un tornar a la vida. Però cada pas, cada alè, cada recó, et du al mateix lloc.

No tens espai al cor ni a la ànima. Ets com una pilota de pim pom en un penyasegat, on trenken les ones. Tens massa aire per enfonsar-te i massa poc volum per sortir-te.

Com diria el Bumburi, "gusado tu piel en un ataud y ahora eres mi promesa a olvidar". com akelles promeses de cada cap d'any ke mai es compleixen. La teva ombra anul·la tota la meva anima.

Sols penses ke l'únic ke keda, es deixar passar el temps. i poder i sols poder, algun dia, et mires al mirall i et dons conta de que ja et pots mirar als ulls. De ke tot el mal rebut, no és mes, k'un record ke ja no et fa sagnar l'anima.

Xantatge emocional, físic. en situació fragmentada. retroalimentació k'esperd en la boira. I jo segueixo aki, esperant, esperant un moment, un senyal de que tot torni a serr com era. Deixar d'estar mort en vida.

Com la gebrada ke kau de matinada, inunda tots els racons de l'habitació. Aki no hi ha pell ni foc on refugiar.te. i esperes el moment de poder mirar-te en el reflex, d'uns ulls ke per fi et veuen. No com el ke vas ser, sinó com el k'ets ara. Mirada nova de futur.

Els dies passen i les cikatrius segueixen sagnen, I et preguntes. Seran conscients del mal afligit?, tindrà algun sentit? un fi. La mort no es un descans, perke ja fa algun temps, k'estic mort en vida.

Totes les personas ke vull ser

Vull ser la persona ke t'acompanyi cada dia eb akest vistge ke en dien vida.
Vul serl la persona ke renyis perke prenc mes sal o sucre de le ke en toka.
Vull ser la persona amb ki descubrir un mon d'emocions i sentiments.
Vull ser el teu coxi kuant et kedis dormida al sofa.
Vull ser l'home d'arrera de la gran dona k'ets.
Vull ser el refigui de la teva pell.
Vullser l'embas del teu perfum.
Vull ser l'ultima persona ke veus abans de tankar els ulls i la primera al obrir-los.
Vull ser la teva manta d'hivern.
Vull ser el teu sonrriure.
Vull ser el teu hombro on sekar les teves llagrimes.
Vull serel t3u company de jocs.
Vull ser la persoa ke et reguiri les pigues
Vull ser el teu amic, confessor, el teu diari
Vull ser el teu passat, present i futur
Les teves arrels.
Vull ser l'home ke saps ke puc ser.
Pero sobre tot, vull ser la persona k'ompli el forat k'un dia et van fer. Un lloc ke saps exactament la forma ke te i ke jo, tinc akesta forma.

Estoy tan cansado

Mientras caigo, veo pasar la pared del acantilado. Pekeñas ventanas de mi alma ke pasan ante mi como fila de hormigas. Y mientras caigo pienso, ke kansado ke estoy.
Kansado de amarte incondicionalmente sin tenerte. Kansado de guardar tu tacto bajo mi piel. Kansado de dejarme la piel, como si de un matadero se tratase. solo, colgado por el gancho de la incertidumbre. Kansado de luchar por kimera inalcanzable. Aferrándome a mi pecho, empuñadura de nácar ke atraviesa mi alma.
Kansado de intentar educar, servir de ejemplo, paradigma de la conciencia, reflejo de un pasado el cual repudio. Kansado de aguantar, como aguanta la montaña su tierra, aun estando sobre saturada de agua. Hasta ke finalmente la montaña cesa y la avalancha empieza su camino. Kansado de intentar una comunicación entre dimensiones dispares. las agujas no giran y el polvo no es la señal. las paredes son lamentos ke las arenas del tiempo desgastan sin mesura.
Kansado de esperar. Ese cambio, ese momento, en el cual todo obtenga sentido. Un sentido calidoscopio. Intentando aferrare a una realidad ke mis manos de papel mojado son incapaces de sostener. Kansado de la negativa a un pregunta no formulada. Okulta entre lineas, apunta a una verdad de pekeños detalles sin definir, verdad, ke es la mia propia.
Kansado de perseguir una paz. una paz ke es negada sistemáticamente. Como arena entre los dedos. Incapaz de frenar su perdida, sostengo con fuerza mi alma, Ultimo bastión de lo ke pude haber sido.
Y mientras caigo, solo pienso...ke kansado estoy y lo mucho ke voy a echarte de menos.

3 anys llarcs

Ja fa 3 anys llargs ke vaig perdre pel camí un part de mi mateix, 'una pèrdua ke encara duc a la pell. Una part de mi, del meu "jo" va desaparèixer akell dia. M'he vist forçat a mirar-me al mirall i corregir molts funcionaments erràtics, endreçar molts calaixos, alguns ke ni tan sols sabia ke tenia, he tingut ke mirar-me als ulls per veure'm. Com si d'un Dorian Gray és tractes, he vist, la meva ànima esmicolada com si d'un trencadís d'en Gaudi és tractes. Però hi falta alguna cosa, just akella cosa ke en fa ser ki sóc i el ke sóc,
Incapaç de crear, en veig obligat a tirar de manual, però, no tenen vida, són buides, no parlen ni tan sols expressen. Reflexa del meu interior buit. Privat, per decisió inconscientment pròpia, d'allò ke fa, ke les ideés, floreixin, d'allò ke et permet expressar i comunicar.
Sé, ke el camí, passa per l'acceptació ke no la rendició, Acceptar el meu estat, sentir el meu estat, fluir amb ell. Lligar-se fort els cordons de les botes i seguir camina'n, mirant el camí, observant el camí, accepta'n el camí al qual jo mateix m'hi he portat. Però sense inspiració, sense ànima, no es pot crear i això et fa ser "mediocre".
Després de 3 anys llargs, no hi ha segon del dia ke no okupis el meu pensament, en una desesperada forma de recuperar el ke akell dia vaig perdre i així poder reconstruir-ho. Però està clar, ke així no funcionen les coses. Records, olors, sensacions, motivacions. Motivacions per crear, comunicar, il·luminar un espai, Se conscient d'akesta motivació i estar-ne orgullós i satisfet. Compartir, expressar, deixar-te anar a la comunicació més bàsica i sincera. Camins ke porten a la fluïdesa d'un moment, ke després plasmes en una creació. És com si hi hagués trenkat la paleta de colors i no tingues cap gana de tallar-ne i embrutar-ne una de nova. Perke?, per ke en falta allò, allò ke fa 3 anys llargs vaig perdre i ke fa ke les ideés, floreixin.
No desitjo tornar a trobar-ho, desitjo tronar a trobar-te. Recuperar akella sensació de plenitud, akella seguretat, akella ma ke dibuixava en un paper sense por, amb traç ferm. Dibuixar el ke sento, no el ke veig. Omplir mils de papers amb ideés, emocions. Deixar una petita part de mi en cada creació, una part de nosaltres. Donar ànima pròpia, nom i cognom, fermesa i color.
I això, sols passar per un lloc, un lloc on fa 3 anys llargs vaig perdre una part de mi mateix.tingues cap gana de tallar-ne i embrutar-ne una de nova. Perke?, per ke en falta allò, allò ke fa 3 anys llargs vaig perdre i ke fa ke les ideés, floreixin.
No desitjo tornar a trobar-ho, desitjo tronar a trobar-te. Recuperar akella sensació de plenitud, akella seguretat, akella ma ke dibuixava en un paper sense por, amb traç ferm. Dibuixar el ke sento, no el ke veig. Omplir mils de papers amb ideés, emocions. Deixar una petita part de mi en cada creació, una part de nosaltres. Donar ànima pròpia, nom i cognom, fermesa i color.
I això, sols passar per un lloc, un lloc on fa 3 anys llargs vaig perdre una part de mi mateix.

Lo siento

He tardado 4 años, de los kuales 3 he tenido en mi mano mi futuro, mi pasion, mi vida. Y cegado por mi ego, enfermo de mi mente, todo se ha desvanecido. Como no he podido verlo, 3 años, he tenido 3 años para reaccionar, aprender,  crecer, vivir, sentir. Y sn embargo lo he perdido todo. Daria lo ke fuera por retroceder en el tiempo, tener otra oportunidad. 
Lo siento,..siento cada ves ke te hice llorar, siento cada ve ke no te escuche, siento cada vez ke tu me prevenias y yo no te hacia caso, encerrado en mi egolatria, lo siento, por cada segundo dolor, lo siento por cada segundo de humillacion, lo siento por no saber estar alli, a tu lado cuando tocaba, lo siento, por respaldarte cuando tenia ke hacerlo, lo siento, por cada cumpleaños ke no celebramos, lo siento por cada santo ke no celebramos, lo siento por cada paseo ke no realizamos, lo siento por cada dia soleado ke no disfrutsamos, lo siento por cada luna llena ke no vivimos, lo siento por cada instante ke no pasamos juntos, lo siento por cada mentira ke te dije, lo siento por cada respuesta erronea ke di a tus acctos, lo siento por cada beso ke no te di, lo siento por cada mirada ke no te devolvi, lo siento por cada "hola" ke no te respodi, lo siento por cada abrazo ke no te di, lo siento por cada abrazo ke no te devolvi, lo siento por cada caricia ke no supe apreciar, lo siento por un millon de te kieros ke no dije, lo siento por no ver tu dolor, tu pasado, tus miedos y no saber estar a la altura de ellos, lo siento por no disfrutar con tigo de esas pekeñas cosas tan importantes para ti y ke para mi no representaban un problema, lo siento por el pin, lo siento por cada mañana ke no te besaba, lo siento por cada noche ke no te daba las buenas noches, lo siento por confundir tus actos como agresiones, lo siento por magnificar algunos errores, lo siento por morder cuando tu solo me kerias dar comida, lo siento por no tener en cuenta tus necesidades,...lo siento, lo siento, lo siento con todo mi ser.
Ahora ya estas muy lejos de mi y sin embargo nunca te he sentido tan cerka, en mi interior, en mi alma. Te has fusionado como se fusiona el metal. Pero ese metal se ha enfriado y ahora solo me ha kedado tu recuerdo y el dolor de haberte perdido.
Ya no estoy en tu mente, en tu vida ni en tu recuerdo. Yo me he encargado de eso. Mi mente egolatra te ha echado de mi vida y ya no tengo vida, solo recuerdos ke corren a sus anchas por mi mente enferma. Dialogos ke nunca existiran, momentos ke nunca viviremos. Es tal el dolor y desgarro ke siento al echarte de menos ke no kiero ni respirar por no recordate.
Con cada celula de mi cuerpo, cada atomo de  mi ser, te echo de menos, te kiero, y lo siento.